La Combo Academia del Control

Fa dos setmanes escasses es va obrir una biblioteca just al costat de el videoclub de Voltes, el barri est de la ciutat, era senzilla, amb el nom segurament de algun home d’aquells que tothom sap que van fer grans coses o escriure grans obres o be potser protagonitzar algun esdeveniment famós però que ja ningú recorda el que, potser nomes els mes vells d’aquell lloc; es clar que el barri era objectivament nou, creat durant el boom immobiliari i la estètica brillava per la seva carencia, els carrers eren amples i majestuosos, però donaven sensació de brut i de buidor ja que no hi havia avis passejant ni ningú fent la compra, però la biblioteca era diferent. Es com trobar una maquina de cafè en un desert; útil però aquest no es el seu lloc.

La biblioteca va ser la noticia del dia i de la setmana, i a tots els va passar totalment un parell de noticies addicionals, la de l’enderrocament de l’escultura del centre de el barri, poc important per l’interes general però era l’únic element antic de la que Gandia. I la de l’arribada del solstici de hivern; noticia molt obvia però que sempre te certa importància, aquest es un indret que pel motiu que sigui els anys es mesuren per hiverns, igual que els indis americans, o això ens han intentat fer creure amb les pel•lícules de l’oest; així doncs es complia un hivern mes en les nostres vides, un aniversari col•lectiu es podria dir però això de els aniversaris no ha funcionat gaire per aquí, a tothom li entusiasme mes una festa exclusiva que no centenars de petites celebracions amb els seus.

Així doncs jo complia ja la res menyspreable xifra de 74 hiverns, cada cop mes glacials i mes inexorables que abans; ja que amb el temps la percepció pròpia de aquest es va accelerant, o no recordeu de petits llargues i llargues tardes mentre que ara tot sembla anar passant constantment bastant mes ràpid? Potser no, però es un dels records mes vívids que conservo de dies anteriors. Sempre he observat la festivitat de el solstici desde un lloc elevat, on es pot divisar els nens, normalment a casa sense fer res, rient i jugant amb la neu de aquestes altes terres, i els joves i no tant joves també jugant amb ells i disfrutant del lloc, mentre la gent gran els miren i parlen, i, com jo, recorden el pas del temps. Però mai no m’he plantejat unir-me amb ells, prefereixo la soledat, porta amb mi desde que era petit.

Recordeu la biblioteca? Desde aquí on soc també es veu, solitària entre tant edifici nou, siguent ella tant a l’antiga, com una espècie de casa de les d’abans amb fatxada de pedra i teulada amb els seus respectius i clàssics taulons marrons, davant te una petita colla de joves, amb cara tapada escrivint consignes a la porta de tant incompresa biblioteca, sempre he pensat que fer coses de aquestes es una bogeria, o això crec, el meu esperit innovador i revolucionari de jove em temo que s’ha extingit del tot si mai ha arribat a existir així que no em queda mes remei que condenar de gamberrades a els actes de aquells joves al igual que de imprudència deixar jugar a els nens de la festa a futbol tant a prop dels escaparats contats de les botigues, però es el que em toca per el moment que estic visquent, o no?

Finalment els avis van deixar de parlar per passejar fins on soc jo, i sem van quedar mirant, amb cara de pena; que deuen pensar? Que jo no m’adono de la seva presencia? Ara ja ningú em fa cas ni busca la meva companyia, i a ningú li fa ni fred ni calor que parteixi. Ara tots els hiverns que havia passat em semblaven iguals, sempre el mateix…


Però que coi! Aquest moments els he de malgastar pensant en la merda de vida que he tingut? M’agrada aquest lloc, no tinc ni fred ni calor, sempre hi he estat be aquí, disfrutant de les festes, de els canvis de estació, del temps, dels focs artificials i de les
construccions, 74 hiverns alçat i ara em falta temps per gaudir del que em rodeja, però ja es massa tard, arriben els obrers procediran a enderrocar-me, i jo, l’estàtua del centre del poble, la mes majestuosa de totes, la mes alta, que sempre hi ha estat i ha vigilat el pas del temps, caure per deixar pas a la novetat. Però espero que sempre la meva placa continuï vigent i algú em recordi encara que sigui en el meu fat:

Cada hivern que pasa creixes internament en memòria i poder. Domina el teu cor i el mon t’ho agrairà.